Aquesta exposició vol fer un mostratge dels diferents moments pels quals l'informalisme de Rey Polo va passar durant les més de tres dècades que hi va dedicar i on va esdevenir un dels pintors referents de l'informalisme català.
L'exposició es complementa amb una sèrie de gravats i amb una petita selecció de documentació per entendre millor la seva trajectòria en l'art contemporani català del s XX.
El Museu de L’Hospitalet commemora el centè aniversari del naixement de l’artista Lluís Rey Polo (1924-2000) amb una exposició que recorre l’etapa més fructífera de l’artista, la de finals dels anys 50 i 60, quan la seva activitat artística es va encaminar cap a l’informalisme.
La pintura de Rey Polo és sinònim d’informalisme. Passant la infància a l’Hospitalet de Llobregat, el 1951 és becat - gràcies a Josep Maria de Sucre - per complementar els seus estudis artístics a París. La seva formació artística es completa a l’Escola de La Llotja de Barcelona i durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta experimenta amb un llenguatge pictòric hereu de les primeres avantguardes, amb una figuració empastada i de paleta continguda.
Progressivament, però, abandona la figuració i la seva gamma cromàtica esdevé encara més reduïda, cenyint-se principalment a colors foscos i terrosos i endinsant-se en l’experimentació matèrica fins a adoptar plenament la gramàtica visual de l’informalisme. D’aquesta manera, Rey Polo s’endinsa en un llenguatge pictòric marcat per la ferida infinita del segle XX: la vida més enllà de la Segona Guerra Mundial - i de la dictadura feixista, en el cas de l’Estat Espanyol. Els companys de viatge en aquest moviment artístic són Guinovart, Ràfols-Casamada, Argimon, August Puig, Cuixart i, evidentment, Tàpies.
L’any 1963, Rey Polo rep el premi de dibuix Joan Miró, i això suposa un tret de sortida per la seva esplendor artística. Des d’aquest moment, podem observar com transita per moments en què la matèria té més pes visual, donant pas cap al final de la seva carrera a geometries i línies que deixen entreveure la seva estreta relació amb l’arquitectura i l’urbanisme. A diferència d’altres pintors de la seva generació, Rey Polo destaca per la seva fidelitat al llenguatge informalista, amb el que experimenta i investiga fins a la seva mort.
La tria d’obres de Rey Polo. Cent anys (1924-2024) Informalisme(s), es complementa amb una selecció de documentació d’època, tant gràfica com audiovisual, que ens ajuda a situar l’artista dins l’art Català de la segona meitat del segle XX.